Educar millor segons Carles Capdevila (3 de 3)


Enllesteixo aquí els tres articles on he compartit amb vosaltres reflexions al voltant de les converses de Carles Capdevila amb professionals del món de l'educació. Si no heu llegit els anteriors articles els podeu consultar aquí i aquí

De les paraules... del Gregorio Luri

«Hi ha una feina específica del mestre que si no la fa ell no la fa ningú: portar un nen des del seu àmbit familiar, en el qual és estimat incondicionalment per ser qui és, a l’àmbit social, en el qual serà valorat (i no necessàriament estimat) condicionalment pel que sigui capaç de fer.»

En l’etapa infantil habitualment és molt evident quan un nen no ha anat a la guarderia prèviament perquè es veu en les maneres de relacionar-se amb els altres i de compartir espais, objectes, jocs... d’alguna manera es nota quan un nen no ha socialitzat gaire prèviament. Aquest valor afegit de l’escola, i (si escau) de les entitats esportives i culturals que organitzen activitats per a nens i joves en horari extraescolar, crec que és imprescindible. En una hipotètica educació de futur si ens plantegés la desaparició de les escoles caldria valorar com substituir tota aquesta tasca social que fem, no només convivencial i de treball cooperatiu/col·laboratiu. Com deia l’Eva Bach, és important en l’educació emocional l’aportació en nosaltres que fa la percepció que els altres tenen de nosaltres. L’ésser humà és social per naturalesa, però cal treballar-ho. 
D’altra banda, què important és insistir en el valor afegit de l’educació més enllà dels coneixements. Què són capaços de fer els nostres alumnes? Com potenciem tot aquestes capacitats sense entorns de convivència on comparar, copiar, aprendre, negociar? 

«No es tracta ni d’estirar ni d’empènyer. Ara que tothom parla de tecnologies i de competències, crec que cal recuperar una intuïció preciosa de Marta Mata: en realitat eduquem per impregnació. La feina educativa té més a veure amb el contagi de la grip que amb la tecnologia. Si tens la grip, és molt probable que els del teu voltant acabin contagiats, però no de la mateixa manera. La força de la impregnació docent és directament proporcional al valor que concedeixes al teu mestre. Si no el consideres portador de cap valor és ben probable que no consideris valuós el que diu o fa. La impregnació és del tot imprescindible.»

El valor de l’adult com a model de vida, com a exemple. El nostre valor més enllà de la transmissió (cada vegada menor) de coneixements, incorporant variables com el plantejament i la presa de decisions, les vivències quotidianes, l’emoció i la màgia de viure... si fem cas d’allò que sempre es diu que dels bons professors es recorden moltes coses però poques relacionades amb el currículum, aquesta educació per impregnació no és tan estranya. 

«Un mestre pessimista és un oxímoron.»

Quina gran veritat! El docent per definició ha de viure en l’esperança i l’optimisme realista que el porti a voler canviar les coses, a ajudar el nostre alumnat, tot i les dificultats. Com a professionals no hem de defallir, renunciar, conformar-nos... i tampoc hem d’esperar que la motivació vingui de l’altra banda. Els professionals som nosaltres. Els adults som nosaltres. Els que tenim l’obligació de fer som nosaltres. 

«Els nens pobres no necessiten una educació per a la vida, sinó una educació que els redimeixi de la seva vida.»

Al voltant d’aquesta idea i d’aquesta realitat tan punyent vaig aturar-me una bona estona quan estava llegint el llibre. Quina gran tasca social, emocional, humana fa el professorat dels centres en zones de més complexitat! Al llarg dels anys hem llegit totalment emocionats experiències de centres on l’escola esdevé el lloc on dutxar-se, el lloc on escapar temporalment de la realitat, el lloc on descobrir que un altre món es possible... docents que van a buscar als alumnes a les cases, docents que acompanyen a fer gestions de vida a alumnes i famílies... Per als docents que vivim instal·lats en una certa comoditat conèixer aquestes altres realitats ens ha de fer aturar-nos i reflexionar sobre el veritable sentit d’allò que fem. Crec que el que hem de fer és donar a cada alumne allò que necessita i amb una actitud de servei que ens ha de caracteritzar hem de pensar en ajudar a les famílies tant com sigui possible. Això pot xocar frontalment amb altres visions (sota el meu parer esbiaixades i egocèntriques) de la tasca d’un educador. Crec que els educadors més socials ens poden ajudar en aquest canvi de mirada que molts professionals han de fer. No ens ha de fer por deixar el currículum a una banda en molts moments. El més important ha de ser veritablement el més important. 

De les paraules... del Mariano Fernández Enguita

«Es continuarà socialitzant la custòdia dels nens.»

Les revolucions que calen en els entorns escolars no es poden donar sense paral·leles revolucions en d’altres entorns. Tothom ho veu clar quan parlem de les jornades escolars (horari i calendari) i les jornades laborals: pares i fills van de la mà. Moltes coses van de la mà. I en tots els debats que es poden establir al voltant ens ha d’assaltar un dubte existencial: per a què serveix l’escola? Per a què ha de servir l’escola? I, en realitat, pot arribar a passar que en el futur no serveixi per transmetre coneixements i/o per generar espais i ambients d’aprenentatge. En tot cas, estaria bé entendre’ns uns i altres, famílies, nens i docents sobre el sentit de venir a l’escola. Perquè avui dia per a moltes famílies som la guarderia d’infants, nens i joves, un lloc on ens fem càrrec dels fills mentre treballen. I per a molts docents l’escola és un lloc on anar a treballar i cobrar a fi de mes. I per a molts nens i joves és un lloc on trobar-se amb els amics i passar el dia fins que arribi l’hora d’anar a jugar a casa. En qualsevol dels casos, el fet de no compartir l’objectiu afecta al procès i al resultat. Perquè, en tot cas i de cap altra manera, es podria entendre el desinterès de moltes famílies o de docents en l’establiment de vincles, la manca de complicitat entre les diverses parts, etc. 

De les paraules... Joan Manuel del Pozo

«Quina és la definició que fas d’educar? És l’impuls a la construcció en llibertat de la millor persona possible un cop nascuda. I poso en llibertat perquè penso que és molt important que l’educació perdi el que ha tingut, de vegades, de transmissió més o menys autoritària. Però també poso «construir», que vol dir seguir una certa lògica, seguir un cert ordre. Les parets han de néixer, han d’anar rectes. Per tant hi ha una combinació, sempre necessària a la vida, d’un cert ordre, mètode, lògica i d’una certa creativitat, imaginació i llibertat.»

Educar com a construcció envers la millor persona possible. Educar com un procès integral de la persona, aspirant a la millor versió d’un mateix. Segurament amb menys autoritat externa i més disciplina interna. Com aplaudiria aquesta visió Maria Montessori! Educar-nos per construir-nos, un concepte que ens va bé a tots. 
Si fa deu anys hagués dit «educa el professor» igual haguéssim imaginat un professor transmissor que, amb més o menys disciplina, guiava el treball dels seus alumnes. Si dic «educa la tribu» igual imaginem totes les persones que envolten el nen o jove que aporten el seu granet de sorra a través de les seves interaccions. En realitat, «educa el professor» ens ha de parlar molt de com «educa la tribu». Amb el dia a dia, amb les propostes, les aproximacions, les reaccions, les interaccions, les paraules i les mirades, les felicitacions, les correccions i els silencis. En aquest sentit, el vincle és essencial. I l’esperit d’aprenentatge que ha d’aflorar directament del cor de l’alumne no serà si la relació és equilibrada entre la demanda i l’entrega, entre la passió i el valor de l’esforç. No volem alumnes que aprenguin durant els anys escolars: volem alumnes que aprenguin al llarg de la vida.

"És obligatori estimar per ser un bon educador? No es tracta de l’amor paterno-filial, que és el dels pares, ni de l’amor de l’enamorat, evidentment molt diferent, sinó del que de fet se n’ha dit amor pedagògic. És a dir, un sentit d’estimació que va en la perspectiva de «jo seré més bon mestre o més bon professor com més capaç sigui d’aproximar-me a aquesta persona per fer-la créixer a ella mateixa i que pugui prescindir de mi». En altres relacions amoroses s’espera un retorn, en aquesta no cal el retorn."

Doncs, no ho oblidem. És obligatori estimar per ser un bon educador. Estimació que es reflecteix en l’esperit de servei que ens ha de caracteritzar, en els vincles que generem i mantenim amb tots els membres de les comunitats educatives de les que formem part, en la vivència del dia a dia, en els somnis que ens fan caminar cap a la utopia dia rere dia. 

"Quina autoritat és la bona? Hi ha una etimologia de la paraula autoritat que és molt bonica i que s’ha de recuperar precisament per superar les males associacions i connotacions que té la paraula autoritat. Autoritat ve d’auctoritas, en llatí, d’auctor, que és la mateixa paraula que dóna origen a autor en el món de la creació, una paraula molt preuada, com és lògic. I el que vol dir auctor, procedent del verb augere –que vol dir incrementar o fer créixer–, remet a la idea que l’autoritat és aquella que dóna impuls a algú perquè faci allò que cal. És a dir, tot el contrari del que havíem entès sempre per autoritat; perquè l’autoritat s’ha presentat sempre com algú extern, com algú per sobre i algú que para i frena, i en canvi resulta que la bona autoritat és la que impulsa, la que fa créixer. La imatge més bonica d’autoritat és la del jardiner, que té cura d’aquella planta, que sap que li va bé l’aigua, que li va bé un tipus d’adob, que li va bé el sol i que procura que tingui els elements precisos."

L’autoritat entesa com a impuls a algú perquè faci allò que cal. No pas algú que prohibeix, que atura o frena, sinó algú que impulsa, que fa créixer. L’autoritat entesa com a lideratge. Fa temps que sabem que l’autoritat no es té sinó que es guanya. El docent com a model, com a exemple: no perquè mana què s’ha de fer, sinó perquè esdevé referent i guia en el procés. 
Llegir aquest paràgraf em va recordar un altre del llibre “L’art d’educar” a propòsit d’una altra paraula molt lligada a l’educació: «Aprendre, ad-prendere, que vol dir precisament adherir-se... Per quina raó s’aprèn, s’enganxen les coses en la ment i en el cor de l’estudiant? Per quin motiu quan li dius quelcom al teu fill se li queda, ho aprèn? Per la qualitat de la relació. Al final és una qüestió d’amor, com esdevé sempre en les relacions entre els homes.» Així, doncs, l’autoritat i l’aprenentatge són units per l’amor que domina els vincles que s’estableixen.

«L’origen de la paraula ètica és doble i té dos continguts molt bonics. Un, ethos (amb eta, e llarga grega): significa «llar, niu, espai d’acolliment». I l’altre, ethos (amb e breu o èpsilon) significa «tarannà personal». I el que ens està dient és el següent: cadascun de nosaltres està cridat a construir-se un tarannà personal singular, irreductible a qualsevol altre, però només ho pot fer a partir d’uns valors d’acolliment i d’un cert caliu, per dir-ho així, de la llar.» 

L’ètica entesa com una moral personal inclosa en una societat que t’acull. I això ens referencia al sentit que té l’educació integral de la persona, com a procés que inclou als individus en les comunitats que els acullen. Per això l’educació ha d’incloure aquest component social no només pel que fa als valors humans, a l’actitud de servei, sinó també a l’educació emocional que ens referencia en un context plural i a les regles que ens guien en la convivència i la gestió dels possibles conflictes.

De les paraules de... José Antonio Marina

«Els nens i els adults només tenim tres grans motivacions: passar-ho bé, tenir una vinculació social agradable i sentir que progressem. Quan tu vols que un nen s’interessi per les equacions de segon grau, el teu talent pedagògic ha d’esbrinar com pots enllaçar per a cada nen les equacions de segon grau amb algun d’aquests tres desitjos. En un serà perquè li hauràs donat un premi, en l’altre perquè li dónes el reconeixement i en l’altre perquè si gestiones bé les metes i ell s’adona que progressa ha picat l’ham educatiu i no el deixarà anar. Però tu has de veure com ho fas.»

Em sobta aquesta reducció de les motivacions intrínseques. Serà veritat? Què ens motiva? Sembla lògic, oi? Distracció, vinculació o creixement... som més senzills del que volem creure. Aquesta simplicitat en els plantejaments em recorden l’eneagrama i els 9 eneatipus que (en un altre camp com pot ser el de les personalitats) també redueix els diferents patrons a 9 models. A l’aprofundir en ells descobreixes que som tots molt més senzills del que creiem.

«Quins verbs conjuga un educador? Acompanyar , impulsar… En primer lloc, impulsa; en segon lloc, ajuda a descobrir; en tercer lloc, acompanya i, finalment, aplaudeix. Sobretot s’ha d’aplaudir.»

Verb essencial, aplaudir. Aplaudeix els teus alumnes. Reforça’ls positivament per anar més enllà. Les emocions positives són cabdals.

«La matèria grisa, que són fonamentalment els nuclis neuronals i les dendrites, disminueix, i augmenta la matèria blanca, els axons, que són els segments de transmissió. Es forma un cervell molt més ràpid, que té menys sinapsis… Ha fet un procediment molt semblant, com a mínim jo ho entenc així, al que fa un ordinador quan comparteixes un arxiu. L’espai és un problema a l’ordinador i al cervell, cal compactar la informació. És allà però ocupa menys lloc.»

Ens oblidem sovint del brutal procès intern que s’està donant en els cervells dels nostres alumnes. Sabem que en l’adolescència es desenvolupen zones noves i sabem ara que hi ha una reorganització impressionant al llarg de tot el creixement i maduració de l'infant, potser al llarg de tota la vida. Quina genialitat que és aquesta plasticitat del cervell! En tot cas, qui ho recorda quan estem valorant les reaccions o el progrès dels alumnes? Estem davant dia a dia d’un miracle biològic i no en som plenament conscients. 

De les paraules de... Francesco Tonucci

"Quin verb ha de fer servir l’educador? Quin verb conjugaria per a un mestre? Te’n diria dos. Escoltar i deixar. D’una banda, deixar que visquin experiències. I defensar que tinguin la possibilitat de viure-les. Crec que un nen sense la possibilitat de viure una experiència lliurement i autònomament en el seu temps lliure arriba a ser un mal alumne perquè no té res per aportar a l’escola. Deixar és un verb que trobo molt important. I els professors haurien d’ajudar els pares a entendre que l’han de deixar fer, i no ocupar-lo amb tasques. I escoltar és la base. Tot i que sembli el contrari del que ha de fer un mestre, parlar i que escoltin les criatures. En el moment que el mestre es posa a escoltar, ho capgira tot i crea una situació totalment nova. Els nens poden fer aportacions si veuen que hi ha una persona que s’hi interessa. No redueix el prestigi dels mestres i tothom aprèn molt. Quan un professor es posa en aquesta actitud d’aprenentatge arriba a ser un bon mestre."

Deixar és una acció que em trasllada al concepte de risc en l’educació de Luigi Giussani. És un concepte que exhorta la necessitat de llibertat i autonomia de l’alumne, de l’infant o jove, i que confia en el model de coherència íntegre que representa l’educador. Deixar també comporta la necessitat d’experimentar dels nens i joves i de gaudir del seu temps lliure. El temps lliure és un dels grans oblidats en els debats educatius. I quan forma part del debat es proposa regular-lo, condicionar-lo, aprofitar-lo... i en cap cas deixar que els infants el gaudeixin autònomament. De nou podria referir-me a les idees de Giussani i les referències que feia al valor del temps lliure per aposentar i posar a prova les idees i els valors que els infants i joves van incorporant en la seva personalitat a mesura que van madurant. Ambdós italians coincideixen en el valor del foment de l’autonomia i del temps lliure i confien en la figura del docent. 
Escoltar és l’altre verb. Escoltar ens demana humilitat i concentrar l’atenció en l’altre, de manera que assegurem que els protagonistes ja no som nosaltres sinó ells: els alumnes. Una bona manera d’acabar aquestes reflexions: recordant que si estem aquí reflexionant sobre l’educació és per ells, que han de ser de veritat en els veritables protagonistes de tot el que passa, amb prou llibertat i autonomia per tal de ser part activa del seu futur, del seu present.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada