Educar millor segons Carles Capdevila (1 de 3)


Fa poc que ens va deixar en Carles Capdevila. Aquests darrers dies molta gent ha escrit sobre ell i ha recordat els seus millors escrits i xerrades. Jo vaig recordar la sessió de tutoria a 2n de Batxillerat que vaig fer al començar el 2017 utilitzant un resum interactiu que va fer el diari Ara d’una selecció de columnes publicades al llarg de l’any. Crec que el seu valor afegit estava en recordar-nos la humanitat de les persones en les accions quotidianes. 
Arrel d’una proposta d’un company de claustre he llegit aquests dies els dos llibres que va publicar d’entrevistes a educadors i pensadors. Avui inicio el camí on amb tres entrades us faré cinc cèntims d’algunes reflexions al voltant de les converses amb els educadors. És evident que al llarg de les pàgines dels seus llibres cadascú es sorprendrà i s’aturarà en paraules diferents. Aquestes són les meves.

De les paraules... del Carles Capdevila

Per a mi la millor aportació del Carles al llibre és el seu reiterat interès per concretar sinònims de l’acció d’educar. I n’aconsegueix a les seves converses uns quants: «impulsar, estirar, empènyer, provocar, estimular, escoltar, respectar… i un clau, acompanyar.» 
En tot cas, són sinònims que ens recorden el valor afegit de l’educació, allò que humanitza la nostra tasca. Res del que es subratlla es pot fer només a través d’un llibre de text o un cercador web... perquè tots ells requereixen l’establiment d’uns vincles, vincles que esdevenen la clau de tot. Per què hi ha tants educadors i centres educatius que obliden això? Les comunitats educatives (quan realment ho són) són la resposta a les nostres preguntes, perquè generen tots els vincles necessaris amb tots els implicats i així, permeten fer tot allò i molt més.

De les paraules de... la Carme Thió

«Cada problema és una oportunitat educadora.»

Fa uns anys vaig entendre que el conflicte no és dolent en si mateix, sinó que és un fenomen implícit en la dinàmica de les relacions. I en l’aparició del conflicte, amb una bona gestió del mateix esdevé un creixement de les parts implicades, en el sentit que ens permeten conèixer realitats diferents i deixar que aquestes que ens deixen empremta. 
En la mateixa línia, un problema com a conflicte cognitiu, ètic o social és l’oportunitat de posar a prova els nostres coneixements, les nostres capacitats o simplement, els nostres valors i actituds. En tot cas, una excusa per créixer. 

«Donem l’oportunitat a la criatura de pensar i decidir per ell mateix si val la pena o no fer una determinada cosa. Abans l’objectiu educatiu era fer criatures obedients, ara no, ara volem criatures amb criteri i responsables.»

I com em costa això si ho referencio als meus fills! Quan segons el teu parer un dels teus fills fa quelcom que no porta a res bo tens com la necessitat imperiosa i moral de dir-li per activa i passiva que allò no està bé, que no ho ha de fer. I l’adolescent encara es convenç més que ho ha de fer. Així que, deixar que caigui (i s’aixequi després, si escau) és difícil de fer, però essencial si volem fills amb criteri propi... i no el nostre criteri.
Amb alumnes el factor subjectiu és menys magnètic però més difícil per les inèrcies del temps. Com fer alumnes amb criteri a l’aula? Generant ambients d’aprenentatge on hagin d’escollir, on hagin de decidir... no hi ha un altre camí.

De les paraules de... la Roser Salavert

«Si no et vénen a classe o no et fan els deures, o si no els agrades o no es porten bé, t’estan posant nota.»

S’ha de voler ser cec i sord a la retroalimentació que rebem del nostre alumnat per no adonar-nos de si les coses funcionen o no. Així, doncs, si les coses no van... què és el que fem diferent per a què funcionin? No hem d’oblidar que qui cobra aquí som nosaltres, que els professionals hi són i som nosaltres... així, doncs, estar pendent a com evolucionen les dinàmiques de l’aula ens pot dir molt de si els entorns d’aprenentatge que hem concebut funcionen. Cal fomentar rebre aquesta retroalimentació i adaptar el nostre fer en conseqüència.

De les paraules de... Jaume Cela

«L’acció dels educadors és a través de les paraules i els silencis però, sobretot, de l’actuació en la vida quotidiana, compartir l’experiència nostra sense permetre que es converteixi en una llosa que els impedeixi respirar: ajudar el jovent a descobrir com n’és de bo, tot sabent que hi ha la vida i la mort».

L’educador entès com a exemple i/o model dels nens i joves que van a l’escola. L’educador com a professor amb valor afegit, company de camí que ho pot dir tot sense dir res. Hem de ser conscients de la nostra gran responsabilitat quan fem coses i quan no les fem, quan diem coses i quan no les diem, en què i com diem, en què i com mirem. Un model de professor que pren el valor sempre, no només dins l’aula. Un acompanyant, que demana sense exigir, que obté sense exprimir. Un educador que recorda com d’important és la retroalimentació positiva i que pren sentit més enllà del currículum.

«Educar és acompanyar, acollir, mostrar i aprendre a escoltar. Trobo que són els quatre verbs imprescindibles en qualsevol acció educativa. Són quatre verbs que alguns d’ells els detallen i els valoren: acollir, evidentment sense condicions; mostrar, que és mostrar el món, i al món hi ha allò que és bo i allò que no és tan bo i està tot barrejat; intentar no adoctrinar; i aprendre a escoltar. Crec que és molt important que un mestre sigui una persona que sàpiga escoltar el que els seus alumnes li demanen, que possiblement no sigui el mateix en tots els casos.»

Acollir i escoltar. Acollir ens parla de l’actitud de servei que se’ns suposa amb l’alumnat. No és l’alumnat que s’adapta al professor sinó és el professor que s’adapta a cadascun dels seus alumnes per tal d’acollir-los, mostrar-los el món i acompanyar-los durant el viatge.
Escoltar... què important és destacar-lo! Imagineu una classe tradicional... què veieu? Un grup d’alumnes asseguts escoltant al professor que explica, oi? I ell ens parla d’escoltar. Escoltar ens interpel·la a un canvi de plantejament: ens demana que callem i escoltem més, que estiguem pendents del que el nostre alumnat ens ha de dir amb paraules, accions, mirades... promou que els mirem més a ells i menys a la pissarra o pantalla. I tot plegat amb l’objectiu de canviar la nostra acció pedagògica en base al que ells ens diuen. Adaptació de la nostra actuació en base a les necessitats, atenció a la diversitat...

«L’escola és un espai on els nens i les nenes vénen a equivocar-se i on saben que no seran sancionats per aquesta causa; al contrari, seran felicitats per això, perquè s’arrisquen, donen la seva opinió i, aleshores, el mestre o un altre company els qüestiona; i, a partir d’aquí, inicien una recerca i saben que el coneixement és incomplet. Em meravella aquell nen que et ve i et diu: «M’ajudes?». Com el moment en què et diu: «Ja està, ara ja no et necessito!».

I aquí tanquem el cercle. Aquell dia que la nostra avaluació sigui formativa, aquell dia que cap control penalitzi l’error sinó potencii el coneixement, aquell dia que l’alumnat no deixi de preguntar per por a quedar en evidència o rebre un negatiu perquè ha participat malament o el que ha fet a la pissarra estava malament, aquell dia el cercle es tancarà. Ens queda molt camí per recórrer i molt a entendre sobre el mal que fem quan avaluem penalitzant l’error. El tipus d’avaluació que utilitzem condiciona molt el que fem a l’aula.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada