Educar és un risc (7 de 9)

Seguint la sèrie d’articles sobre el llibre “Educar es un riesgo” avui la setena entrega.


La primera condición para que el adolescente pueda verificar su hipótesis es que se le ayude a comprometerse con sus ideas en su ambiente, porque es en el ambiente donde la trama de experiencias íntimas y exteriores del muchacho recibe impulso, provocación y alimento; y por consiguiente es sobre todo comprometiéndose en su ambiente como le resultará más clara la validez de la educación que le dan.

Se’ns perden els joves els caps de setmana? Les amistats amb qui va per les tardes no li fan cap bé? Aquestes i d’altres situacions reals i habituals són de difícil solució. Però es pot intentar crear un ambient de prevenció si l’escola és un centre obert tardes i caps de setmana on hi ha gran diversitat d’activitats i propostes pels nostres joves, on hi ha continuïtat entre el que es proposa en horari lectiu estàndard i en el que no ho és... on hi ha una comunitat que creix de dins enfora on professors, familiars, joves coincideixen en plantejaments, valors, visions... si l’escola és en horari lectiu un ambient de protecció per molts joves... per què no ho allarguem en el temps i ho ampliem en espai... en realitat, aquests espais no formals són els més importants... quantes vegades hem parlat que els nostres joves són diferents (i sovint, millors) a les sortides, convivències... doncs, per què ens neguem a participar en aquests espais, ni que sigui indirectament?

La educación significa el desarrollo de todas las estructuras de un individuo hasta su realización integral y, al mismo tiempo, la afirmación de todas las posibilidades de conexión activa de esas estructuras con toda la realidad. El mismo y único fenómeno, por tanto, desarrolla la totalidad de las dimensiones constitutivas del individuo y la totalidad de sus relaciones ambientales.

Educació integral o coneixements fragmentats? Educació formal versus educació no formal. Continguts, competències, valors, hàbits, visions... la vida és una, global i única, màgica i genial. Fem que el que visquin a l’escola els nostres joves tingui a veure.

Está fuera de lugar exigir al individuo un compromiso con el “deber” del estudio, el “deber” familiar, etc, como prioridad contrapuesta a la entrega ideal que ya vive en el tiempo libre. El tiempo libre es el espacio donde es más fácilmente auténtica la personalidad del joven, y en él hay que apoyarse ante todo cuando se le quiere pedir un compromiso generoso y personal con el ideal.

El deure no s’ha de contraposar al lleure. El deure i el lleure poden anar agafats plegats de la mà. El lleure i la responsabilitat no són excloents; al contrari, el que fem al lleure no ha d’oblidar les nostres responsabilitats o, al revés, podem utilitzar temps de lleure per complir amb algunes de les nostres responsabilitats. En tot cas, hem de mostrar que el temps de lleure és un temps de regal per gaudir de la vida tal com ens agrada, de la mateixa manera que ja ho fem en el temps de treball. Perquè, si les regles són diferents, si els valors i actituds que ens defineixen són diferents en el treball i en el lleure, què estem mostrant als altres? Dues cares? I per què escollir una i no l’altra? Siguem la millor versió de nosaltres en ambdós espais i mostrem com de bonic és viure el temps lliure. I aprofitem per a què els nostres joves ho experimentin també sense haver de multiplicar les seves versions de si mateixos.

El proceso de dependencia no puede resultar obtuso: un sufrir mecánico por parte del discípulo y un imponer desconsiderado por parte del maestro. Al contrario: que lo primero sea un seguir acompañado cada vez más de un mayor conocimiento, y lo segundo un proponer que encuentre su fuerza en los motivos que sabe aportar y en las experiencias que sabe ofrecer.

La relació entre mestres/professors i alumnes... essencial. Em preguntes si molts joves viuen l’Haver-se de comunicar i interrelacionar-se amb professors com un patiment, com una obligació sense cap interès? Jo crec que sí, que així és. Una pena! Jo sóc el primer que quan vaig acabar els meus estudis no vaig tenir cap mena d’interès en tornar al centre on els vaig fer. Alguna cosa va fallar. En canvi, veus alumnes que tornen a visitar-te i els seus ulls diuen moltes coses, i són bones. Però no venen a veure a tots els seus professors. Només a aquells que van dir molt més amb els seus actes que amb les seves paraules. Per això els mestres que són rígids, que criden, que imposen normes i no es donen, no reben visites d’ex-alumnes. Ni ganes de rebre-les! Una pena, de nou! 
Acompanyar. Gran acció. Els mestres i professors no ensenyem, perquè en realitat els alumnes aprenen o no... però sí que acompanyem. I ho hauríem de fer més! Acompanyem només en l’aprenentatge de les nostres matèries? O també acompanyem el nostre alumnat en els bons i els no tan bons moments? Els donem recolzament, els escoltem, els animem, els guiem, els aconsellem... o només els parlem a l’aula sobre les nostres matèries? Acompanyar. Si tots els joves del món visquessin sempre amb el saber de sentir-se acompanyats com seria de fàcil tot plegat, oi?


0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada